Joan Margarit "Una història"

Cent anys de guerres, repetia l'àvia: va ser una nena a un poble on cada nit sentia com lluitaven als carrers. I m'explicava, com si fos un conte, el dia que els soldats es van endur la seva mare per afusellar-la a l'alba contra el mur del cementiri. Quan l'escoltava, jo també era un nen, i el meu pare, un soldat en un penal.Des d'aquells dies no m'arriba ja cap amenaça. Són uns morts llunyans, cansats de fer de morts. Hem escollit ser un poble sense herois. Just aquesta és avui la nostra força. Cal esborrar tants mites amagats dessota la mirada impertorbable de les aus de rapinya que vigilen encara. Tota la vida les he hagut de veure, de pedra o bronze en els escuts enormes, presidint les façanes de l'Estat. El cos posat de front, el cap de rigorós perfil. Les ales, un capot damunt l'espatlla. Un ull maligne, el bec cruel a punt d'arrencar les entranyes. Dominar sense dormir. Quin aire respiràveu, aus colossals amb urpes, per decidir el que en dèieu unitat de destí? Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles. Que la vostra mirada ja no és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire. Però encara se sent aquella olor de corral. De gallinassa. Aquell himne. La Història d'Espanya.