Ja fa un any que el Joan ens va deixar

Les gotes de pluja serpentegen al vidre de la meva finestra,

com intentant escriure’m alguna cosa que dictes el xipolleig del trencar contra el terra,

com si hagués quedat alguna cosa per dir.

Però el silenci segueix callant, fins i tot quan després de la tempesta,

comencen a entrar per les escletxes de la persiana mal tancada

els primers i tímids raigs de sol, fen-me pessigolles al anima.

El record roman, anant i venint, com el vent, com el respirar.
Deambula, sense parar, va i ve, no importa on estiguis.
Els moments que van quedar atrapats per sempre bateguen a les golfes dels somnis trencats.

Res importa sempre queda alguna cosa per fer.
Sempre estàs allà, com llum en la foscor,

Sempre estàs amic, sempre amb mi

Existeixen llums que no s’apaguen...
Records que no s’esborren...
Esperances que no es perden...
Persones com tu que no s’obliden...

              Joan Salvador 1958 - 2011