La historia se repite en mi vida de una forma enfermiza,
como si siempre el centro de la espiral estuviera en mí mismo.
Una oscuridad conocida se regocija en mí, haciendo un
calvario de la recatada luz que penetra tenuemente entre las lamas relajadas de
la persiana de la ventana de mi vida.
Pensamientos que creía olvidados vuelven a borbotones
sacudiendo el recuerdo, haciendo que se acelere el palpitar de mi sangre, cada
vez más cansada por el trasiego de los senderos recorridos, llegando a causarme
dolor en el alma.
El espejismo de la libertad que siempre me ha traicionado,
se burla de mí con una mueca insultante, señalándome que la fragilidad de mis
pasos siempre me llevan al mismo recoveco.
La soledad siempre fiel en un mundo de murmullos, sigue
jugando a ser mi sombra, mientras es testigo del ir y venir de unos sentimientos
pasajeros y otros que perduran en el tiempo, adoptados como compañeros de
viaje.
La constante agonía de alejarme cuando aún no he llegado,
esa sensación de llegar siempre demasiado pronto o demasiado tarde al momento,
al lugar dibujado en la esperanza, me quita el sueño de forma constante.
No puedo ordenar las sensaciones, llegan demasiado rápido en
forma de avalancha no pudiéndolas saborear y menos entender, mientras el tic
tac del tiempo me va robando las cosas importantes encontradas por el camino.
Mi raciocinio se pierde en un mar de dudas surgidas de mi
sinrazón, haciéndome olvidar lo aprendido para volver a caer en los mismos
errores, reafirmando que mi felicidad relativa, solo es eso relativa, frágil
espejismo atrapado en el espejo roto de un viejo desván, rodeada de nostalgias,
sinsabores y pálpitos calmados en alguna que otra orilla.
La imagen que ven mis ojos es opaca, nublándome el horizonte
de esta corta vida incierta dónde vas dejando parte de tu alma en cada suspiro
arrancado por las constantes pruebas a las que te somete.
Se va secando el alma con el derramar constante de su elixir,
con la perdida de lo querido. Demasiadas lágrimas derramadas secan las carnes
cada vez más marchitas, adentrándote cada vez más al final del camino,
acercándote susurro a susurro a ser
parte del polvo de dónde venimos.
El tumultuoso ruido de los remordimientos por tener el sabor
de hacer daño a quien no quieres hacérselo dificulta el poder vivir
relajadamente el suspiro. La propia consciencia nos amarga el paso titiritero
de una vida adornada de miserias y locuras donde la esperanza se transforma en
utopía.
A lo lejos esa imagen bucólica, de una estación de tren
enmarcada en un atardecer de tonos rojizos, y en el andén un perfil desgarbado
reposando sobre una gran maleta llena de recuerdos y dudas, consolándose con el
ridículo pensamiento de que antes de tomar el último tren, de forma
absurdamente egoísta, deja su semilla que le perpetuara y le hará seguir
soñando una vida que jamás vivirá.
La història es repeteix en la meva vida d'una manera
malaltissa, com si sempre el centre de l'espiral estigués en mi mateix.
Una foscor coneguda s'alegra en mi, fent un calvari de la
recatada llum que penetra tènuement entre les lames relaxades de la persiana de
la finestra de la meva vida.
Pensaments que creia oblidats tornen a borbolls sacsejant el
record, fent que s'acceleri el bategar de la meva sang, cada vegada més cansada
pel tràfec dels senders recorreguts, arribant a causar dolor a l'ànima.
El miratge de la llibertat que sempre m'ha traït, es burla
de mi amb una ganyota insultant, assenyalant-me que la fragilitat dels meus
passos sempre em porten al mateix racó.
La solitud sempre fidel a un món de murmuris, segueix jugant
a ser la meva ombra, mentre és testimoni de l'anar i venir d'uns sentiments
passatgers i altres que perduren en el temps, adoptats com a companys de
viatge.
La constant agonia d'allunyar-me quan encara no he arribat,
aquesta sensació d'arribar sempre massa aviat o massa tard al moment, al lloc
dibuixat en l'esperança, em treu la son de forma constant.
No puc ordenar les sensacions, arriben massa ràpid en forma
d'allau no podent assaborir i menys entendre, mentre el tic tac del temps em va
robant les coses importants trobades pel camí.
El meu raciocini es perd en un mar de dubtes sorgits de la
meva desraó, fent oblidar allò après per a tornar a caure en els mateixos
errors, reafirmant que la meva felicitat relativa, només és això relativa,
fràgil miratge atrapat en el mirall trencat d'un vell desván, envoltada de
nostàlgies, penes i pressentiments calmats en alguna que altra riba.
La imatge que veuen els meus ulls és opaca, ennuvolant
l'horitzó d'aquesta curta vida incerta on vas deixant part de la teva ànima en
cada sospir arrencat per les constants proves a què et sotmet.
Es va assecant l'ànima amb el vessar constant del seu
elixir, amb la pèrdua del volgut. Massa llàgrimes vessades s'assequen les carns
cada vegada més marcides, endinsant cada vegada més al final del camí, apropant
xiuxiueig xiuxiueig a ser part de la pols d'on venim.
El tumultuós soroll dels remordiments per tenir el gust de
fer mal a qui no vols fer-dificulta el poder viure relaxadament el sospir. La
pròpia consciència ens amarga el pas titellaire d'una vida adornada de misèries
i bogeries on l'esperança es transforma en utopia.
Al lluny aquesta imatge bucòlica, d'una estació de tren
emmarcada en un capvespre de tons vermellosos, i a l'andana un perfil
desmanegat reposant sobre una gran maleta plena de records i dubtes,
consolant-se amb el ridícul pensament que abans de prendre l'últim tren, de
manera absurdament egoista, deixa la seva llavor que li perpetués i li farà
seguir somiant una vida que mai viurà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario